Els 6 intrèpits Ingrid Pons, Alícia Almendros, Valentí Valldeperez, Joan Forés, Mario Pons i David Garcia, sota l'organització de l'Ampolla per la Independència, amb la col·laboració de l'Ajuntament de l'Ampolla, aconsegueixen baixar la Flama del Canigó a les Terres de l'Ebre, sent de les cinc primeres flames en baixar del Pirineu. La gesta fou molt més perillosa del que s'esperava, però la flama, tot i la pluja, va encendre les foguerades de les Terres de l'Ebre.
Crònica.
Els 6 intrèpits Ingrid Pons, Alícia Almendros, Valentí Valldeperez, Joan Forés, Mario Pons i David Garcia, i els acompanyants Joan Esteve Guillaumet, Mario Pons (pare) i Josep Sevilla sota l'organització de l'Ampolla per la Independència, amb la col·laboració de l'Ajuntament de l'Ampolla, havent dormit més aviat poc a causa de la celebració de les Festes Majors, sortim amb micro-bus dilluns 22 a les 5 del matí des del port del Fangar cap al cim del Canigó.
Després de 6'30 h de viatge arribem a Vernet-les-Bains (Languedoc-Rosellón) a França, La Catalunya Nord, on ens espera un taxi 4x4. Una 1'15 h de pista molt malmesa, amb vistes, corves, tot terrenys de cara, passos estrets, ponts de pedra i precipicis espectaculars, ens du al refugi de Cortalets a 2150 m d'altitud.
Després d'agafar forces dinant, comencem la nostra empinada excursió en direcció a la carena de Barbet. Fem la Cresta i Pic de Barbet (2733 m) on arribem sense dificultats després d'1'15 de pujada, fem una petita baixada fins la Portella de Vallmanya (2591 m), 1'45 h, amb vistes espectaculars a la Solana del Gasimir i Plans de Cadí, i ara sí, ja comença l'espectacular pujada fims al cim, enllaçant amb el camí q puja del refugi de Marialles, arribem a la famosa Bretxa Durier, 2'30 h, on parem a menjar quelcom i fer fotos, moltes fotos i selfies. Després d'agafar forces comencem l'ascens al cim per l'espectacular grimpada de la famosa "xemeneia", una paret de pedra imponent amb roques serrades pel gel hivernal, una boirosa llera exacavada per la força d'un antiga glaçera. Ens parem a fer fotos al pilar de roca que d'enfila ingràvid a mig camí de pujada i que dona nom al lloc. En menys del que ens pensem, superant el vertiginós ascens quasi vertical en tram final, ja estem dalt del cim del Canigó (2784m), 3-3'15 h de caminada, un passeig d'altura. Un cop a dalt i després de felicitar-nos emocionats, som dels primers a arribar, tan sols hi han sis o set excursionistes i molta boira. Plena de feixos de llenya amb llaços quatribarats, tant sols podem fer unes quantes fotografies a la mítica creu que hi ha al cim, preparada per ser encesa amb la flama que està pujant de Perpinyà, notes manuscrites, estelades, fotografies i records d'arreu amb un sol esperit, unir els Països Catalans amb la força del foc de Sant Joan.
Comencem a sentir trons, la una ràpida borrasca ens envolta. Tothom baixa ràpidament, ens quedem sols al cim, amb il·lusió d'esperar la flama que ha d'encendre la foguera. Només tenim temps de ficar-nos els impermeables, amagar els aparells electrònics, abrigar-nos, dalt del cim no hi ha racers. Ni sopluig Comença a ploreu en força, ens resignem a mullar-nos protegint les bosses amb roba seca entre les cames, ajupits. Però de cop cauen les primeres pedres, "granissada!!" ens diuen en un to afrancesat, però en català i el més perillós, trons ensordidors dalt nostre, els llamps que cauen molt, molt a prop, per totes bandes. Hem d'abandonar el cim, som dels últims a sortir.
Després d'un descens ràpid sota la pedra, el vent, els llamps, uns dos quilometres més avall, xops, però una mica més tranquilitzats, som tots conscients del perill que acabem de passar, ens abracem emocionats, encoratjats. La tempesta comença a minvar, sentim fred al cos i sobretot a les mans, decidim anar cap al refugi. Quan pensem que tindrem de baixar sense haver completat l'objectiu, a menys d'un quilometre ens trobem amb els portadors de la flama (Centre Excursionista de Perpinyà) que estaven pujant al cim quan els va sorprendre la tempesta, van fer endarrere Estan parlant entre ells, el govern Francès ha prohibit encendre la foguera del Canigó a causa del mal temps. Ens resignem, no podem esperar, estem mullats. Continuem sense la flama, però al cap d'una estona, ens avança un excursionista que baixa amb la flama encesa. Pensem si deu ser vàlid encendre directe de la flama del foc de Perpinyà, li preguntem, i en català afrancesat ens cometa que… "clar que sí que és vàlit", que natros, los 6 intrèpids serem la cinquena flama que baixa enguany del Canigó, les tres de l'organització, la d'ell i la de les Terres de l'Ebre. El moment és d'una forta solemnitat natural. Mullats en mig dels paratges del Canigó, ajupits entorn a la Flama, el foc passa de la lampara de Prada de Conflent, a la lampara de l'Ampolla, Terres de l'Ebre, un moment sincer, honest, fraternal molt emotiu i amb la calidesa de la gent muntanyenca, cridem tots junts: "Visca los Països Catalans", mos tornem a abraçar, una sensació encoratjadora al pit ens fa caure les llàgrimes.
Contents com uns gínjols com diuen a l'Ampolla, brincant com les cabres dels Ports, amb la flama ja al nostre poder seguim el descens passant pel Pic Jofre (2362 m). La tempesta darrera nostre, ha enfarinat les muntanyes de neu. Sense encantar-nos gaire per una altra possible tempesta, seguim baixant amb prudència pel terreny humit i relliscós, fins arribar als preciosos prats florits amb les vaques pasturant totalment lliures, a peu del llac (antic glaciar desfet) que hi ha damunt del refugi, ens surt un sol que mos acaricia les galtes, les retines, l'ànima. Els excursionistes que pujen ens pregunten si podran fer cim, i els diem que el Centre Excursionista de Perpinyà està reunit més amunt decidint si encendre el foc del Canigó i que nosaltres ja som portadors de la flama. Arribem al refugi de Cortalets (2150 m) 5h d'aventura, ens canviem la roba mullada i fem un sopar de muntanya que ens tornar a carregar les piles per a la baixada que ens espera. Protegim la Flama amb un pot de "Pomme du terre", una llauna de patates bullides en conserva que ens donen a la cuina.
A les 11'30 de la nit comencem el llarg descens de 2000 metres. Més aigua, vent i fred, després de 4 h de sendera molt empinada, relliscosa, amb troços d'esllavissada, els nostres genolls, el nostre coratge, que ja comencen a fer figa, la flama aguanta encesa, però no trobem el final del camí, és fa realment dur. Parem a descansar varies vegades, bevem aigua, mengem barretes energètiques, ens traiem roba, hi ha molta humitat, sentim rius a prop, animals del bosc, la Ingrid veu el foc del Canigó encès al cel, una estrella vermella es mou, son visions producte del defalliment. Caiem varies vegades, ens tornem a aixecar, i quan semblava que anàvem a cap lloc trobem la pista per on hem pujat amb el 4X4, just el lloc indicat des d'on només ens quedem 5 km. Al poble de Fillols ens trobem amb la colla golfa, el micro-bús!! que ens portarà de tornada a l'Ampolla. Mario Pons (Pare) ha vist el cim il·luminat amb el foc de la Flama, i tot de foc baixant des del cim, les antorxes. Potser la Ingrid no veia visions… No tenim massa paraules, les cares ho diuen tot, la Flama està encesa, viva, són les tres mitja de la matinada, portem dotze hores i mitja caminar, mon tornem a l'Ebre.
Arribem a l'Ampolla a les 10 h del matí. Després de descansar com cal, estem citats al Club Nàutic de l'Ampolla a les 20'45 h on ens esperen 4 bots de pescadors amb les dones Remeieres i el personatge de Pepet de les herbes. Arribem tots plegats per mar al Port Pesquer, on ens espera la gent del poble, els turistes i la música de la xaranga de Paüls. Després dels parlaments i rituals de les dones remeieres, sobretot d'amor i pau entre els pobles, i de donar-li la benvinguda a la Flama del Canigó ens dirigim en rua popular a encendre la Foguera de Sant Joan al lloc indicat. Los portadors de la Flama fent-nos selfies, atenent a la televisió local, saludant al veïns i veïnes orgullosos, plens d'alegria, abraçades, felicitacions.
De cop i volta, a la corba del passeig marítim, el cel semblava el mateix o pitjor que al cim del Canigó. Una tempesta de pluja i trons torna a acompanyar-nos, ve cap a natros i en segons descarrega. Ens refugiem sota d'un pont amb tot el poble i la Xaranga, una trompeta acompanya el trons. La Foguera de Sant Joan se'ns queda a cinquanta metres, s'omple la carretera d'aigua, la tempesta fa imposible la encesa de la foguera.
No pot ser, després de tot l'esforç, que no puguem encendre la foguera al poble, doncs bé, els portadors de la Flama, corren baix de l'aigua, mullant-se un cop més, cap a la foguera, la traca que l'ha d'encendre està mullada, però la Íngrid amb la Flama pren la antortxa que fa esclatar la gasolina conseguint així encendre la foguera de Sant Joan, en un gest èpic, que recorda a les millors de les pel·lícules, aquelles que quan sembla que s'han acabat, intensifiquen la tensió, la trama principal, l'emoció d'aquesta intrepida aventura que ha portat per primer cop la Flama a les Terres de l'Ebre.
Dediquem aquesta gesta al nostre veí Antonio Sanchez mort estes Festes a la plaça de bous de l'Ampolla.
Escriu: David García Ballus, Mario Pons Múria.
Fotos: Els 6 Intrèpids
Crònica.
Els 6 intrèpits Ingrid Pons, Alícia Almendros, Valentí Valldeperez, Joan Forés, Mario Pons i David Garcia, i els acompanyants Joan Esteve Guillaumet, Mario Pons (pare) i Josep Sevilla sota l'organització de l'Ampolla per la Independència, amb la col·laboració de l'Ajuntament de l'Ampolla, havent dormit més aviat poc a causa de la celebració de les Festes Majors, sortim amb micro-bus dilluns 22 a les 5 del matí des del port del Fangar cap al cim del Canigó.
Després de 6'30 h de viatge arribem a Vernet-les-Bains (Languedoc-Rosellón) a França, La Catalunya Nord, on ens espera un taxi 4x4. Una 1'15 h de pista molt malmesa, amb vistes, corves, tot terrenys de cara, passos estrets, ponts de pedra i precipicis espectaculars, ens du al refugi de Cortalets a 2150 m d'altitud.
Després d'agafar forces dinant, comencem la nostra empinada excursió en direcció a la carena de Barbet. Fem la Cresta i Pic de Barbet (2733 m) on arribem sense dificultats després d'1'15 de pujada, fem una petita baixada fins la Portella de Vallmanya (2591 m), 1'45 h, amb vistes espectaculars a la Solana del Gasimir i Plans de Cadí, i ara sí, ja comença l'espectacular pujada fims al cim, enllaçant amb el camí q puja del refugi de Marialles, arribem a la famosa Bretxa Durier, 2'30 h, on parem a menjar quelcom i fer fotos, moltes fotos i selfies. Després d'agafar forces comencem l'ascens al cim per l'espectacular grimpada de la famosa "xemeneia", una paret de pedra imponent amb roques serrades pel gel hivernal, una boirosa llera exacavada per la força d'un antiga glaçera. Ens parem a fer fotos al pilar de roca que d'enfila ingràvid a mig camí de pujada i que dona nom al lloc. En menys del que ens pensem, superant el vertiginós ascens quasi vertical en tram final, ja estem dalt del cim del Canigó (2784m), 3-3'15 h de caminada, un passeig d'altura. Un cop a dalt i després de felicitar-nos emocionats, som dels primers a arribar, tan sols hi han sis o set excursionistes i molta boira. Plena de feixos de llenya amb llaços quatribarats, tant sols podem fer unes quantes fotografies a la mítica creu que hi ha al cim, preparada per ser encesa amb la flama que està pujant de Perpinyà, notes manuscrites, estelades, fotografies i records d'arreu amb un sol esperit, unir els Països Catalans amb la força del foc de Sant Joan.
Comencem a sentir trons, la una ràpida borrasca ens envolta. Tothom baixa ràpidament, ens quedem sols al cim, amb il·lusió d'esperar la flama que ha d'encendre la foguera. Només tenim temps de ficar-nos els impermeables, amagar els aparells electrònics, abrigar-nos, dalt del cim no hi ha racers. Ni sopluig Comença a ploreu en força, ens resignem a mullar-nos protegint les bosses amb roba seca entre les cames, ajupits. Però de cop cauen les primeres pedres, "granissada!!" ens diuen en un to afrancesat, però en català i el més perillós, trons ensordidors dalt nostre, els llamps que cauen molt, molt a prop, per totes bandes. Hem d'abandonar el cim, som dels últims a sortir.
Després d'un descens ràpid sota la pedra, el vent, els llamps, uns dos quilometres més avall, xops, però una mica més tranquilitzats, som tots conscients del perill que acabem de passar, ens abracem emocionats, encoratjats. La tempesta comença a minvar, sentim fred al cos i sobretot a les mans, decidim anar cap al refugi. Quan pensem que tindrem de baixar sense haver completat l'objectiu, a menys d'un quilometre ens trobem amb els portadors de la flama (Centre Excursionista de Perpinyà) que estaven pujant al cim quan els va sorprendre la tempesta, van fer endarrere Estan parlant entre ells, el govern Francès ha prohibit encendre la foguera del Canigó a causa del mal temps. Ens resignem, no podem esperar, estem mullats. Continuem sense la flama, però al cap d'una estona, ens avança un excursionista que baixa amb la flama encesa. Pensem si deu ser vàlid encendre directe de la flama del foc de Perpinyà, li preguntem, i en català afrancesat ens cometa que… "clar que sí que és vàlit", que natros, los 6 intrèpids serem la cinquena flama que baixa enguany del Canigó, les tres de l'organització, la d'ell i la de les Terres de l'Ebre. El moment és d'una forta solemnitat natural. Mullats en mig dels paratges del Canigó, ajupits entorn a la Flama, el foc passa de la lampara de Prada de Conflent, a la lampara de l'Ampolla, Terres de l'Ebre, un moment sincer, honest, fraternal molt emotiu i amb la calidesa de la gent muntanyenca, cridem tots junts: "Visca los Països Catalans", mos tornem a abraçar, una sensació encoratjadora al pit ens fa caure les llàgrimes.
Contents com uns gínjols com diuen a l'Ampolla, brincant com les cabres dels Ports, amb la flama ja al nostre poder seguim el descens passant pel Pic Jofre (2362 m). La tempesta darrera nostre, ha enfarinat les muntanyes de neu. Sense encantar-nos gaire per una altra possible tempesta, seguim baixant amb prudència pel terreny humit i relliscós, fins arribar als preciosos prats florits amb les vaques pasturant totalment lliures, a peu del llac (antic glaciar desfet) que hi ha damunt del refugi, ens surt un sol que mos acaricia les galtes, les retines, l'ànima. Els excursionistes que pujen ens pregunten si podran fer cim, i els diem que el Centre Excursionista de Perpinyà està reunit més amunt decidint si encendre el foc del Canigó i que nosaltres ja som portadors de la flama. Arribem al refugi de Cortalets (2150 m) 5h d'aventura, ens canviem la roba mullada i fem un sopar de muntanya que ens tornar a carregar les piles per a la baixada que ens espera. Protegim la Flama amb un pot de "Pomme du terre", una llauna de patates bullides en conserva que ens donen a la cuina.
A les 11'30 de la nit comencem el llarg descens de 2000 metres. Més aigua, vent i fred, després de 4 h de sendera molt empinada, relliscosa, amb troços d'esllavissada, els nostres genolls, el nostre coratge, que ja comencen a fer figa, la flama aguanta encesa, però no trobem el final del camí, és fa realment dur. Parem a descansar varies vegades, bevem aigua, mengem barretes energètiques, ens traiem roba, hi ha molta humitat, sentim rius a prop, animals del bosc, la Ingrid veu el foc del Canigó encès al cel, una estrella vermella es mou, son visions producte del defalliment. Caiem varies vegades, ens tornem a aixecar, i quan semblava que anàvem a cap lloc trobem la pista per on hem pujat amb el 4X4, just el lloc indicat des d'on només ens quedem 5 km. Al poble de Fillols ens trobem amb la colla golfa, el micro-bús!! que ens portarà de tornada a l'Ampolla. Mario Pons (Pare) ha vist el cim il·luminat amb el foc de la Flama, i tot de foc baixant des del cim, les antorxes. Potser la Ingrid no veia visions… No tenim massa paraules, les cares ho diuen tot, la Flama està encesa, viva, són les tres mitja de la matinada, portem dotze hores i mitja caminar, mon tornem a l'Ebre.
Arribem a l'Ampolla a les 10 h del matí. Després de descansar com cal, estem citats al Club Nàutic de l'Ampolla a les 20'45 h on ens esperen 4 bots de pescadors amb les dones Remeieres i el personatge de Pepet de les herbes. Arribem tots plegats per mar al Port Pesquer, on ens espera la gent del poble, els turistes i la música de la xaranga de Paüls. Després dels parlaments i rituals de les dones remeieres, sobretot d'amor i pau entre els pobles, i de donar-li la benvinguda a la Flama del Canigó ens dirigim en rua popular a encendre la Foguera de Sant Joan al lloc indicat. Los portadors de la Flama fent-nos selfies, atenent a la televisió local, saludant al veïns i veïnes orgullosos, plens d'alegria, abraçades, felicitacions.
De cop i volta, a la corba del passeig marítim, el cel semblava el mateix o pitjor que al cim del Canigó. Una tempesta de pluja i trons torna a acompanyar-nos, ve cap a natros i en segons descarrega. Ens refugiem sota d'un pont amb tot el poble i la Xaranga, una trompeta acompanya el trons. La Foguera de Sant Joan se'ns queda a cinquanta metres, s'omple la carretera d'aigua, la tempesta fa imposible la encesa de la foguera.
No pot ser, després de tot l'esforç, que no puguem encendre la foguera al poble, doncs bé, els portadors de la Flama, corren baix de l'aigua, mullant-se un cop més, cap a la foguera, la traca que l'ha d'encendre està mullada, però la Íngrid amb la Flama pren la antortxa que fa esclatar la gasolina conseguint així encendre la foguera de Sant Joan, en un gest èpic, que recorda a les millors de les pel·lícules, aquelles que quan sembla que s'han acabat, intensifiquen la tensió, la trama principal, l'emoció d'aquesta intrepida aventura que ha portat per primer cop la Flama a les Terres de l'Ebre.
Dediquem aquesta gesta al nostre veí Antonio Sanchez mort estes Festes a la plaça de bous de l'Ampolla.
Escriu: David García Ballus, Mario Pons Múria.
Fotos: Els 6 Intrèpids